Ara els pares són ells Dir. Paul Weitz

Fitxa artística
Ben Stiller, Teri Polo, Robert De Niro, Blythe Danner, Owen Wilson, Jessica Alba, Laura Dern, Harvey Keitel, Barbra Streisand


Tornen a fer somriure amb un guió sense màgia

Tornem a viure les aventures de Gail i el seu sogre Jack què segueixen amb les seves baralles i reconciliacions diàries.Tot comença quan en Jack imagina que el seu gendre li es infidel a la seva seva filla amb un altre dona.
EL director de comèdies amb l’excel·lència de films com “Un nen gran” o “In good company”, Weitz es un mestre de la comèdia i la domina a la perfecció i nosaltres ho sabem, però en aquesta tercera entrega de la saga de la família Focker protagonitzada per Ben Stiller i Robert De Niro ,aquest geni còmic ens costa veure’l.
 Els dos primers films dirigits per Jay Roach, tenien una certa gràcia, però aquesta última entrega és una clara mostra de la explotació de les històries hollywoodienses, quan aquestes tenen un cert triomf, fet què fa què un cop visionat el film a l’espectador li es fàcil  eliminar-l’ho de la seva ment.
Aquest fet és causa de la trama .Els guionistes John Hamburg i Larry Stuckey han creat una història sense cap substància narrativa i amb escenes còmiques tant previsibles i absurdes alhora que fan què l’espectador desconnecti la seva ment del film en determinats moments. Al guió li falta aquella  essència o espurna  de gràcia, li falta màgia.
“Ara els pares són ells” no ha sigut ningun repte per Weitz , què aconsegueix de manera correcta fer-nos somriure en determinats moments , i per la senzillesa d’aquesta aconsegueix el seu objectiu distreure al espectador.
Ens trobem davant d’un film per passar una bona estona perfecte per veuré amb tota la família però sense esperar res més d’ella .

LUIS GARCIA BERLANGA

Ens deixa un mestre del cinema

El 13 de novembre , el gran cineasta Luis García Berlanga, ens va deixar a l’edat de 89 anys .
Berlanga va néixer el 12 de Juny a València al 1921, va començar les carreres de Dret, Filosofia i Lletres.
Va col·laborar en revistes i diaris, com a crític cinematogràfic.
Després inicia els seus estudis a l’Escola de Cinema amb Bardem, amb qui  mes tard dirigiria el seu primer film en el 1951 “ Esa pareja feliz”.
Es el gran representant de la essència de la història del cinema espayol, conjuntament amb Buñuel.
Durant la seva llarga carrera ens va regalar pel·lícules com:Bienvenido, Mister Marshall (1953), Plácido (1961) o El verdugo(1963), La escopeta nacional (1978)...què   amb la seva màgia van definir  els inicis del cinema espanyol.
Les seves obres estan definides amb un llenguatge molt personal,  què es podria anomenar “berlanguisme” ,format per una ironia molt peculiar, amb un to d’humor negra i erotisme.
Va ser cofundador de l'Acadèmia de Cinema d'Espanya i membre honorífic de la mateixa.
El cineasta va obtenir diversos premis i reconeixements durant la seva llarga carrera, com el Premi Nacional de Cinematografia (1980), la Medalla d'Or de les Belles Arts (1981) i el Premi Príncep d'Astúries de les Arts el 1986.
El director valencià va treballar amb els principals actors del cinema espanyol, entre els quals hi ha Fernando Fernán Gómez, Alfredo Landa, Agustín González, Manuel Alexandre i José Luis López Vázquez i grans genis del guió com Rafael Azcona i José Luis Pujol.
Gràcies a la màgia de les seves obres se’l recordarà sempre .
Berlanga va ensenyar al públic a observar las coses importants de la vida, amb una certa ironia, ja què ell quan li preguntaven “Perdoni vostè sempre se’n riu de tot” ell sempre contestava :” Només em ric de las coses importants “. Al pensar amb aquest fet m’agrada imaginar, què la gent quan pensi en ell, en aquest gran cineasta, que ha deixat la seva empremta en el cinema espanyol, simplement aquell somriure tornarà a sorgir.

Las Crónicas de Narnia : La Travesía del Viajero del Alba Dir. Michael Apted

Fitxa artística:
Ben Barnes, Skandar Keynes, Georgie Henley, Will Poulter, Eddie Izzard.


 Un viatge replet de màgia
Arriba la tercera entrega de la saga de C.S. Lewis, portada a la pantalla per Michael Apted. Aquest film presenta algunes variacions respecte a les dues entregues anteriors. Per començar, en aquesta història fantàstica ja no apareixen els quatre germans si no que ara els protagonistes passen a ser els dos germans petits Pevensie, la Lucy (Georgie Henkey) i l’Edmund (Skandar Keynes), que són els escollits per salvar el màgic món de Narnia juntament amb el seu cosí petit Eustace (Will Poulter), un nen repel·lent i escèptic en tot el que té a veure amb la màgia.
Aquest cop viatjaran al món de Narnia a través d’un quadre i no d’una porta màgica d’un armari. Un cop allà es retrobaran amb Caspian, el que és ara rei de Narnia (Ben Barnes) i junts mantindran una lluita amb les forces del mal per salvar el món.
El film en general no hipnotitza, la història segueix bastant la línea de les anteriors entregues. El canvi de director a  la saga s’ha fet notar sobretot a les escenes d’acció, ja que Appted els ha donat el seu to d’experiència plasmant molt més ritme en el film. Els efectes especials en certs moments es fan massa carregosos i li donen poca creativitat, però sí que cal destacar un treball excel·lent de David Arnold amb la composició de la música que acompanya el film, que en cada moment de la història és molt encertada.
En conjunt ens trobem, davant d’una història més d’aventures, perfecte per l’època de Nadal per passar una bona estona amb la família, plena d’aventures i emocions on els nens gaudiran en tot moment.

Harry Potter and the dealthly hallows

Fitxa artística
Daniel Radcliffe, Rupert Grint, Emma Watson, Ralph Fiennes, Alan Rickman, Michael Gambon, Helena Bonham Carter, Tom Felton, Jason Issacs, Bonnie Wright, Robbie Coltrane, Bill Nighy...

Espectacular inici del gran enfrontament final
 
Arriba l’esperat desenllaç de la fantàstica saga Harry Potter, dirigida per David Yates, qui des de la cinquena entrega, Harry Potter y l’Orde del Fènix, ha sigut l’encarregat de portar a la gran pantalla l’adaptació de les novel•les de J.K.Rowling.
Com a gran seguidora que sóc de la saga, ja que vaig créixer llegint aquestes novel•les, no puc evitar tenir una gran estimació a la història.
En aquesta entrega se’ns explica com els protagonistes Harry, Ron i Hermione abandonen l’escola de màgia Hogwarts amb la fi de trobar i destruir els objectes que contenen les parts de l’ànima del poderós i malvat Lord Voldemort. Durant aquest camí els protagonistes tindran que lluitar contra forces obscures que crearan conflictes entre ells.
Al final d’aquest excitant trajecte, es lliurarà un enfrontament final entre el bé i el mal.
Un clar adjectiu engloba aquest film: el sentiment d’obscuritat, fet que l’Eduardo Serra, des del primer pla, detalla els ulls del ministre de màgia Rufus Scrimgeour (Bill Nighy) amb un gran contingut de severitat i amb una decadència al to grisós que acompanya cada fotograma del film. Serra mostra una fotografia acceptable en tot el metratge, aconseguint clarament el seu objectiu.
Els efectes especials no són cap sorpresa, ja que en aquest tipus de saga l’espectador ja va predisposat a veure aquells efectes que ajudin a sentir més real aquesta història d’aventura fantàstica.
De les interpretacions dels tres protagonistes (Radcliffe, Watson i Grint), podríem dir que al igual que els personatges de la història, el seu talent ha anat creixent durant els anys.
Però no estem davant d’un tipus de guió que ajudi els artistes a realitzar una interpretació que sobresurti de la dels altres, sinó que aquest fet, que en aquesta última entrega ja hem començat a visionar en aquests joves actors, s’haurà de anar veient en els seus pròxims treballs fora de la saga.
També els acompanya un gran elenc d’actors britànics (Ralph Fiennes, Bill Nighy o Helena Bonham Carter, entre altres) amb papers mes petits però no menys importants que quan surten en escena el seu talent brilla per si sol.
 Al mateix temps que la història, la música també ha evolucionat amb un to molt més obscur, intensificant el dramatisme i l’acció que Alexander Desplat ha aconseguit fer una mescla musical magistral entre la fantasia i l’obscuritat. Però no obstant, no aconsegueix superar el clima emotiu impecable que produïa la musicalitat de John Williams en les primeres entregues.
L’elecció de Yates en dividir aquest capítol final en dos llargmetratges ha estat molt encertada, ja que li ha permès poder fer l’adaptació més fidel de la saga. En cap moment l’espectador observa cap invenció, ni tampoc trobar a faltar cap fet argumental. Tot i això hi ha certes escenes, com les de la tenda de campanya, que es fan repetitives transformant el ritme del film més lent. El perill i les nombroses persecucions queden compensades amb  pauses argumentals que s’entrellacen. Apart han introduït en el film un recurs fins ara inèdit a la sèrie: es tracta de la representació animada del conte de “Els Tres Germans” que, com una història apart com si fos un curtmetratge, li dóna una impremta diferent i molt personal a l’entrega. 
És a dir, que al disposar d’un segon film per plasmar-nos la història, a Yates li ha estat molt més fàcil poder regalar als seguidors el que desitjaven veure sense cap desil•lusió.
La manera de finalitzar el film, tot i que el clima final és una mica escàs, és el moment clau de la trama per deixar a l’espectador amb la intriga de visionar la segona i última part d’una obra que ha marcat una generació.