Fitxa artística: Owen Wilson, Rachel McAdams, Marion Cotillard, Kathy Bates, Adrien Brody, Carla Bruni, Michael Sheen, Leo Seydoux.
Un viatge ple de fantasia
Només després de vuit mesos de l’estrena del seu últim film Coneixeràs l’home dels teus somnis, arriba a la pantalla Midnight in Paris.
Un film amb una gran impremta Allen, però amb el que aconsegueix sortir de la seva línia habitual.
Midnight in Paris comença amb una successió de postals creades amb una gran delicadesa i calidesa de París portades a terme pel director de fotografia Darios Khondj, que em van fer patir per un moment pensant que em tindria que deixar portar per un film turístic sense originalitat, però amb la presència del mestre Allen això no podia succeir.
Un cop surt el títol del film i les lletres de crèdit, acompanyades de la veu en off del protagonista, que s’enllaça amb la primera escena, te n’adones que aquell film no serà un mes si no que t’atraparà fins el final.
Midnight in Paris per una banda, celebra els tòpics d’una ciutat que Allen estima tant com Nova York, però alhora sent la necessitat de desmuntar la dimensió simbòlica d’aquests tòpics retornant a reviure l'ingredient màgic de La Rosa Púrpura del Cairo (1985) que Woody Allen ja va utilitzar en el conte El experimento del Dr Kugelmass.
El film trasllada el personatge protagonista de Wilson, un guionista de Hollywood amb manca de confiança, que vol debutar com escriptor al París bohemi dels anys 20 a la vella Europa, on allà viurà el somni de reunir-se amb els seus ídols: Hemingway, Dalí, Picasso i Buñuel, entre altres. Amb aquest fet de fantasia el protagonista, després d’aquest viatge en el temps, es troba entre dos mons.
Woody aconsegueix realitzar una de les seves pel·lícules més originals i amb ànima de la seva carrera. En els films d'Allen els intèrprets no són el punt fort, ja que la màgia i la qualitat del guió d'Allen a les que ens té acostumats, sempre aconsegueix treure el màxim rendiment dels seus artistes.
Owen Wilson, el seu alter ego, no decepciona en cap moment.
Més enllà de l’enginy del transcurs de la història i els seus punts còmics de Hemingway i Dalí amb el seu Rinoceront, Allen ens vol mostrar el present com a salvació, plasmant que l’ésser humà és insatisfet per naturalesa i sempre vol el que no té, a més de mostrar la mania ‘de pensar que el que és antic és millor que el que és modern, el desig d’escapar de la mort i a deixar la nostra impremta per sempre.
Allen ens regala una dolça i càlida comèdia amb un punt de nostàlgia, creant així un cocktail perfecte.
