7 ago 2011

Harry Potter i les Relíquies de la Mort Part 2 Dir. David Yates

Fitxa artística:

Daniel Radcliffe, Emma Watson, Rupert Grint, Ralph Fiennes, Alan Rickman, Helena Bonham Carter, Gary Oldman, Jason Isaacs, Emma Thompson, Tom Felton, Michael Gambon, John Hurt






Un gran final per una saga màgica

Al realitzar aquesta crítica, no puc evitar sentir una certa nostàlgia, ja què ens trobem amb l’espera’t desenllaç de l'adaptació de l'última novel•la de J.K. Rowling, Harry Potter i les Relíquies de la Mort. Un saga què forma part d’una generació. J.K Rowling va aconseguir el què poca gent ha fet, crear una història plena de màgia què atrapi al lector i faci què nens de 10 anys agafin afició per la lectura. El 15 de Juliol aquest final ha arribat a les nostres pantalles amb un èxit rotund a totes les sales de cinema de tot el món i no és per menys.

Després d'una primera part de les Relíquies de la Mort brillant, en aquesta segona part que tots els seguidors de la saga esperaven amb ànsia, Yates no decepciona gens, fins i tot es podria dir que aconsegueix superar la primera part.

La primera part, estava marcada per una tonalitat obscura, que manté a la segona part, i ens passa d'un ritme lent però adequat a la història, a un ritme frenètic d'acció, acompanyat per la perfecte música d’Alexander Desplat que acompanya cada escena fent emocionar i endinsar l’espectador a la història, regalant-nos la gran batalla que el seguidor de la saga espera veure en aquest famós duel entre el protagonista Harry Potter i el seu enemic Voldemort.

El fet d'haver partit la novel•la en dues parts ha fet que Yates, aconseguís mostrar amb un detallisme absolut la història i la converteix així en una de les adaptacions més fidels de la saga, conjuntament amb les que van realitzar Chris Columbus i Alfonso Cuarón.

En definitiva, tenim davant nostre el gran final que es mereixia aquesta màgica saga, que ha marcat una generació.












7 jul 2011

Petites mentides sense importància. Dir. Guillaume Canet


Fitxa artística
François Cluzet, Marion Cotillard, Benoit Magimel, Gilles Lellouche, Jean Dujardin, Laurent Lafitte, Valérie Bonneton, Pascale Arbillot.

Mentides de la vida
Els  amics de “Petites mentides sense importància”, un grup de francesos què ronden els 40, prefereixen deixar sol en el hospital a un amic, què acaba de tenir un accident què perdre’s els seus dies de vacances a la platja.
Aquest fet inicial, declinarà la obra en un seguit d’aventures què viuen aquest grup d’amics repleta de gags còmics amb una essència de tristesa,culpa,egoisme i melancolia.
Aquesta mescla  d’alegria i tristesa converteix  el guió de Canet , en més que original.
Tot el guió està composat, per un teixit entre l’amistat i les misèries humanes què ens fa tenir un deja’vu  i reviure el film de Kenneth Branagh “Els amics de Peter”.Poc a poc van passant els minuts del film i amb molta fortalesa es va cosint una trama qupe ens mostra uns personatges reals dels què no estem acostumats a presència habitualment.
La interpretació  de Cotillard, la guanyadora d’un Oscar per el biopic de  Edith Piaf ressalta per sobre de les demes i ens demostra un cop més que es una gran actriu polifacètica .
La musica què acompanya cada escena del film, no es res de l’altre món, però serveix per el seu fi.
Canet ens porta una història del dia a dia, plena d’emotivitat que aconsegueix seduir el públic.


20 jun 2011

Pirates of the Caribbean: on stranger tides Dir. Rob Marshall


Fitxa artística:

Johnny Depp, Penélope Cruz, Geoffrey Rush, Ian McShane, Astrid Bergès-Frisbey,Sam Claflin, Óscar Jaenada.

Marshall navega amb elegància
Arriba a la pantalla l'esperada quarta entrega de Piratas del Caribe.
Marshall ens porta una història què com argument no sorprèn, però adequat per aquest tipus de seqüeles o films de masses hollywoodienses.
Les aventures del Capita Saprrow continuant repletes d'acció i aquest cop s'enfrontarà a tot tipus d'éssers fantàstics : zombis, sirenes...i ens retrobarem a la impremta còmica, que ja trobàvem a faltar d'aquest estimat personatge per molts espectadors, portat a terme per un Johnny Depp què com sempre ens te molt ben acostumats .
El canvi d'actors i personatges què acompanyen el protagonista Depp aconsegueix donar un gir molt positiu i fresc a la història què en aquests moments de la seqüela ja era més què necessari.
Cruz, Rush, McShane, Bergès-Frisbey i Clafin no deceben en cap moment.
El mestre de la musica Hans Zimmer ens tornar a fer reviure la musica habitual de la franquícia .
Així com "Verbinski" tant en la segona com en el tercera pel•lícula, la extensió de la trama se li en va anar de les mans i moltes escenes estaven composades per un accés de efectes especials fent que el film s'acabés fent repetitiu i farragós, Rob Marshall ens sorprèn navegant amb elegància i detallisme les aventures del Capita Jack Sparrow fent passar un bon moment al espectador.



18 may 2011

Midnight in Paris. Dir Woody Allen





Fitxa artística: Owen Wilson, Rachel McAdams, Marion Cotillard, Kathy Bates, Adrien Brody, Carla Bruni, Michael Sheen, Leo Seydoux.

Un viatge ple de fantasia
Només després de vuit mesos de l’estrena del seu últim film Coneixeràs l’home dels teus somnis, arriba a la pantalla Midnight in Paris.
Un film amb una gran impremta Allen, però amb el que aconsegueix sortir de la seva línia habitual.
Midnight in Paris comença amb una successió de postals creades amb una gran delicadesa i calidesa de París portades a terme pel director de fotografia Darios Khondj, que em van fer patir per un moment pensant que em tindria que deixar portar per un film turístic sense originalitat, però amb la presència del mestre Allen això no podia succeir.
Un cop surt el títol del film i les lletres de crèdit, acompanyades de la veu en off del protagonista, que s’enllaça amb la primera escena, te n’adones que aquell film no serà un mes si no que t’atraparà fins el final.
Midnight in Paris per una banda, celebra els tòpics d’una ciutat que Allen estima tant com Nova York, però alhora sent la necessitat de desmuntar la dimensió simbòlica d’aquests tòpics retornant a reviure l'ingredient màgic de La Rosa Púrpura del Cairo (1985) que Woody Allen ja va utilitzar en el conte  El experimento del Dr Kugelmass.
El film trasllada el personatge protagonista de Wilson, un guionista de Hollywood amb manca de confiança, que vol debutar com escriptor al París bohemi dels anys 20 a la vella Europa, on allà viurà el somni de reunir-se amb els seus ídols: Hemingway, Dalí, Picasso i Buñuel, entre altres. Amb aquest fet de fantasia el protagonista, després d’aquest viatge en el temps, es troba entre dos mons. 
Woody aconsegueix realitzar una de les seves pel·lícules més originals i amb ànima de la seva carrera. En els films d'Allen els intèrprets no són el punt fort, ja que la màgia i la qualitat del guió d'Allen a les que ens té acostumats, sempre aconsegueix treure el màxim rendiment dels seus artistes.
Owen Wilson, el seu alter ego, no decepciona en cap moment.
Més enllà de l’enginy del transcurs de la història i els seus punts còmics de Hemingway i Dalí amb el seu Rinoceront, Allen ens vol mostrar el present com a salvació, plasmant que l’ésser humà és insatisfet per naturalesa i sempre vol el que no té, a més de mostrar la mania ‘de pensar que el que és antic és millor que el que és modern, el desig d’escapar de la mort i a deixar la nostra impremta per sempre.
Allen ens regala una dolça i càlida comèdia amb un punt de nostàlgia, creant així un cocktail perfecte.









4 may 2011

L’amor i altres coses impossibles Dir. Don Roos


Fitxa artística:
Natalie Portman, Scott Cohen, Lisa Kudrow, Lauren Ambrose, Charlie Tahan.

L'amor i la força dels sentiments
Roos ens porta a la pantalla l’adaptació de la novel·la de Ayelet Waldman. Una història plena de dramatisme familiar, on la protagonista l'Emilia "Natalie Portman" una jove i advocada casada amb el seu cap s’ha d’enfrontar al disgust de la pèrdua del seu nadó als tres dies de néixer, assumint un remordiment de culpa que amb la companyia diària del fill del seu marit, que és expert en ficar el dit a la llaga, fa que  li sigui impossible superar els fets.
Tots els  personatges, tant el del fill del marit, el marit, la ex dona del marit i la mare de la protagonista,  fan el seu procés, evolucionen i de cara a l’espectador passen de repel·lents a caure’ns bé. Aquest fet és una marca del guió.
Tots excepte la protagonista, que es queda estancada en aquest estat de patiment on Portman ens torna a mostrar una interpretació brillant i a demostrar que és capaç amb tos els registres.
Està claríssim que després dels Oscars han aprofitat per llençar un film del 2009 nou i així exprimir al màxim aquest boom Natalie. Només espero que el públic no es cansi d'ella. Encara que ho crec impossible, ja que per exemple aquest film no deixarà impremta a la història del cinema tècnicament en molts aspectes, però gracies al patiment que ella transmet fa commoure a l’espectador i per un cop es tracta al públic com un adult, el film es deixa veure.




Pa Negre Dir. Agustí Villaronga


Fitxa artística:
Francesc Colomer, Marina Comas, Nora Navas, Roger Casamajor, Laia Marull, Eduard Fernández, Sergi López.
Pa Negre te una bona essència
El film Pa Negre  d’Agustí Villaronga, es va estrenar a l’octubre de 2010 i ara retorna a la cartellera catalana, i no és per menys, després de ser guardonada amb 8 Premis Goya incloent Millor pel·lícula i Millor director.
Ens trobem davant d’un film que se situa a la postguerra, i el que el fa diferent és la seguretat en què Villaronga  el va construint minut a minut aconseguint així  treure el màxim suc de tots els actors amb una direcció artística excel·lent i amb una fotografia i seqüències molt arriscades (com podria ser l’escena del cavall), obrint així de manera espectacular el film.
Ens mostra una adaptació de la novel·la d’ Emili Teixidor que transcorre en un poble on els joves  fan accions mal fetes degut a què els adults encara les superen. Uns personatges plens d’obscuritat, guiats pel rancor i la traïció i influenciats per la situació social que els ha tocat viure. Els artistes Francesc Colomer, Marina Comas, Nora Navas i Laia Marull van ser guardonats amb els corresponents Premis Goya pel seu magnífic treball en la interpretació.
Villaronga ha sabut guiar i crear cada part d’aquest film: des dels personatges fins a la localització escènica d’una manera més que eficaç atrapant a l’espectador i convertint així Pa Negre com l’obra que el consolida com a director destacat.

127 Hores Dir. Danny Boyle


Fitxa artística:
James Franco, Amber Tamblyn, Kate Mara Treat Williams.
L’hora de l’autosuperació
El director Danny Boyle, ens porta 127 hores, la seva darrera pel·lícula després de la guardonada Slumdog Millonaire .
En aquesta ocasió ens fa arribar a la pantalla una història basada en fets reals sobre l’autosuperació i la supervivència de l’esser humà.
Aron Ralston, el protagonista enlluernat per la naturalesa i tot el que a aquesta l’envolta, és un ésser guiat per la insensatesa de la joventut i un somiador que pensa que no necessita a ningú en aquesta vida, fins que realitza un d’aquests viatges Quixotescos i la seva natura que tant s’estima se li gira en contra fent que quedi atrapat.
El film gira entorn a les 127 hores en què l’Aron queda atrapat en un racó, i el poder d’autosuperació que pot arribar a tenir l’ésser humà en una situació límit de vida o mort.
La idea de Boyle es podria convertir en un avorriment pel públic ja que el film se centra  en el patiment i la vivència del dia a dia de l’Aron un cop atrapat, però Franco fa que això no succeeixi mostrant un èsser masoquista, showman i autoirònic a la perfecció, aconseguint així que el públic es fiqui a la seva pell. Aquest paper li ha valgut la nominació a l’Oscar.
L’edició del metratge és excel·lent i el conjunt amb la diversitat de música seleccionada aconsegueixen el ritme que el film necessita  a cada moment.
El moment clau, aquell  moment de morbositat que tots estem esperant impacients per veure, el director ho mostra.
El conjunt Boyle i Franco aconsegueix plasmar una cínica crònica sobre la tragèdia de l’home modern.