Fitxa artística:
James Franco, Amber Tamblyn, Kate Mara Treat Williams.
L’hora de l’autosuperació
El director Danny Boyle, ens porta 127 hores, la seva darrera pel·lícula després de la guardonada Slumdog Millonaire .
En aquesta ocasió ens fa arribar a la pantalla una història basada en fets reals sobre l’autosuperació i la supervivència de l’esser humà.
Aron Ralston, el protagonista enlluernat per la naturalesa i tot el que a aquesta l’envolta, és un ésser guiat per la insensatesa de la joventut i un somiador que pensa que no necessita a ningú en aquesta vida, fins que realitza un d’aquests viatges Quixotescos i la seva natura que tant s’estima se li gira en contra fent que quedi atrapat.
El film gira entorn a les 127 hores en què l’Aron queda atrapat en un racó, i el poder d’autosuperació que pot arribar a tenir l’ésser humà en una situació límit de vida o mort.
La idea de Boyle es podria convertir en un avorriment pel públic ja que el film se centra en el patiment i la vivència del dia a dia de l’Aron un cop atrapat, però Franco fa que això no succeeixi mostrant un èsser masoquista, showman i autoirònic a la perfecció, aconseguint així que el públic es fiqui a la seva pell. Aquest paper li ha valgut la nominació a l’Oscar.
L’edició del metratge és excel·lent i el conjunt amb la diversitat de música seleccionada aconsegueixen el ritme que el film necessita a cada moment.
El moment clau, aquell moment de morbositat que tots estem esperant impacients per veure, el director ho mostra.
El conjunt Boyle i Franco aconsegueix plasmar una cínica crònica sobre la tragèdia de l’home modern.
1 comentario:
En la meva opinió molt més impactant que Buried
Publicar un comentario