Harry Potter i les Relíquies de la Mort Part 2 Dir. David Yates

Fitxa artística:

Daniel Radcliffe, Emma Watson, Rupert Grint, Ralph Fiennes, Alan Rickman, Helena Bonham Carter, Gary Oldman, Jason Isaacs, Emma Thompson, Tom Felton, Michael Gambon, John Hurt

Un gran final per una saga màgica

Al realitzar aquesta crítica, no puc evitar sentir una certa nostàlgia, ja què ens trobem amb l’espera’t desenllaç de l'adaptació de l'última novel•la de J.K. Rowling, Harry Potter i les Relíquies de la Mort. Un saga què forma part d’una generació. J.K Rowling va aconseguir el què poca gent ha fet, crear una història plena de màgia què atrapi al lector i faci què nens de 10 anys agafin afició per la lectura. El 15 de Juliol aquest final ha arribat a les nostres pantalles amb un èxit rotund a totes les sales de cinema de tot el món i no és per menys.

Després d'una primera part de les Relíquies de la Mort brillant, en aquesta segona part que tots els seguidors de la saga esperaven amb ànsia, Yates no decepciona gens, fins i tot es podria dir que aconsegueix superar la primera part.

La primera part, estava marcada per una tonalitat obscura, que manté a la segona part, i ens passa d'un ritme lent però adequat a la història, a un ritme frenètic d'acció, acompanyat per la perfecte música d’Alexander Desplat que acompanya cada escena fent emocionar i endinsar l’espectador a la història, regalant-nos la gran batalla que el seguidor de la saga espera veure en aquest famós duel entre el protagonista Harry Potter i el seu enemic Voldemort.

El fet d'haver partit la novel•la en dues parts ha fet que Yates, aconseguís mostrar amb un detallisme absolut la història i la converteix així en una de les adaptacions més fidels de la saga, conjuntament amb les que van realitzar Chris Columbus i Alfonso Cuarón.

En definitiva, tenim davant nostre el gran final que es mereixia aquesta màgica saga, que ha marcat una generació.

Petites mentides sense importància. Dir. Guillaume Canet

Fitxa artística

François Cluzet, Marion Cotillard, Benoit Magimel, Gilles Lellouche, Jean Dujardin, Laurent Lafitte, Valérie Bonneton, Pascale Arbillot.

Mentides de la vida

Els  amics de “Petites mentides sense importància”, un grup de francesos què ronden els 40, prefereixen deixar sol en el hospital a un amic, què acaba de tenir un accident què perdre’s els seus dies de vacances a la platja.

Aquest fet inicial, declinarà la obra en un seguit d’aventures què viuen aquest grup d’amics repleta de gags còmics amb una essència de tristesa,culpa,egoisme i melancolia.

Aquesta mescla  d’alegria i tristesa converteix  el guió de Canet , en més que original.

Tot el guió està composat, per un teixit entre l’amistat i les misèries humanes què ens fa tenir un deja’vu  i reviure el film de Kenneth Branagh “Els amics de Peter”.Poc a poc van passant els minuts del film i amb molta fortalesa es va cosint una trama qupe ens mostra uns personatges reals dels què no estem acostumats a presència habitualment.

La interpretació  de Cotillard, la guanyadora d’un Oscar per el biopic de  Edith Piaf ressalta per sobre de les demes i ens demostra un cop més que es una gran actriu polifacètica .

La musica què acompanya cada escena del film, no es res de l’altre món, però serveix per el seu fi.

Canet ens porta una història del dia a dia, plena d’emotivitat que aconsegueix seduir el públic.

Pirates of the Caribbean: on stranger tides Dir. Rob Marshall

Fitxa artística:

Johnny Depp, Penélope Cruz, Geoffrey Rush, Ian McShane, Astrid Bergès-Frisbey,Sam Claflin, Óscar Jaenada.

Marshall navega amb elegància
Arriba a la pantalla l'esperada quarta entrega de Piratas del Caribe.
Marshall ens porta una història què com argument no sorprèn, però adequat per aquest tipus de seqüeles o films de masses hollywoodienses.
Les aventures del Capita Saprrow continuant repletes d'acció i aquest cop s'enfrontarà a tot tipus d'éssers fantàstics : zombis, sirenes...i ens retrobarem a la impremta còmica, que ja trobàvem a faltar d'aquest estimat personatge per molts espectadors, portat a terme per un Johnny Depp què com sempre ens te molt ben acostumats .
El canvi d'actors i personatges què acompanyen el protagonista Depp aconsegueix donar un gir molt positiu i fresc a la història què en aquests moments de la seqüela ja era més què necessari.
Cruz, Rush, McShane, Bergès-Frisbey i Clafin no deceben en cap moment.
El mestre de la musica Hans Zimmer ens tornar a fer reviure la musica habitual de la franquícia .
Així com "Verbinski" tant en la segona com en el tercera pel•lícula, la extensió de la trama se li en va anar de les mans i moltes escenes estaven composades per un accés de efectes especials fent que el film s'acabés fent repetitiu i farragós, Rob Marshall ens sorprèn navegant amb elegància i detallisme les aventures del Capita Jack Sparrow fent passar un bon moment al espectador.

Midnight in Paris. Dir Woody Allen

Fitxa artística: Owen Wilson, Rachel McAdams, Marion Cotillard, Kathy Bates, Adrien Brody, Carla Bruni, Michael Sheen, Leo Seydoux.

Un viatge ple de fantasia

Només després de vuit mesos de l’estrena del seu últim film Coneixeràs l’home dels teus somnis, arriba a la pantalla Midnight in Paris.

Un film amb una gran impremta Allen, però amb el que aconsegueix sortir de la seva línia habitual.

Midnight in Paris comença amb una successió de postals creades amb una gran delicadesa i calidesa de París portades a terme pel director de fotografia Darios Khondj, que em van fer patir per un moment pensant que em tindria que deixar portar per un film turístic sense originalitat, però amb la presència del mestre Allen això no podia succeir.

Un cop surt el títol del film i les lletres de crèdit, acompanyades de la veu en off del protagonista, que s’enllaça amb la primera escena, te n’adones que aquell film no serà un mes si no que t’atraparà fins el final.

Midnight in Paris per una banda, celebra els tòpics d’una ciutat que Allen estima tant com Nova York, però alhora sent la necessitat de desmuntar la dimensió simbòlica d’aquests tòpics retornant a reviure l'ingredient màgic de La Rosa Púrpura del Cairo (1985) que Woody Allen ja va utilitzar en el conte  El experimento del Dr Kugelmass.

El film trasllada el personatge protagonista de Wilson, un guionista de Hollywood amb manca de confiança, que vol debutar com escriptor al París bohemi dels anys 20 a la vella Europa, on allà viurà el somni de reunir-se amb els seus ídols: Hemingway, Dalí, Picasso i Buñuel, entre altres. Amb aquest fet de fantasia el protagonista, després d’aquest viatge en el temps, es troba entre dos mons. 

Woody aconsegueix realitzar una de les seves pel·lícules més originals i amb ànima de la seva carrera. En els films d'Allen els intèrprets no són el punt fort, ja que la màgia i la qualitat del guió d'Allen a les que ens té acostumats, sempre aconsegueix treure el màxim rendiment dels seus artistes.

Owen Wilson, el seu alter ego, no decepciona en cap moment.

Més enllà de l’enginy del transcurs de la història i els seus punts còmics de Hemingway i Dalí amb el seu Rinoceront, Allen ens vol mostrar el present com a salvació, plasmant que l’ésser humà és insatisfet per naturalesa i sempre vol el que no té, a més de mostrar la mania ‘de pensar que el que és antic és millor que el que és modern, el desig d’escapar de la mort i a deixar la nostra impremta per sempre.

Allen ens regala una dolça i càlida comèdia amb un punt de nostàlgia, creant així un cocktail perfecte.

Festival de Cannes 2011

Ja queda menys per poder gaudir, d'un dels Festivals de Cinema més màgic.

Official Selection 2011

• BIR ZAMANLAR ANADOLU'DA (ONCE UPON A TIME IN ANATOLIA) directed by Nuri Bilge CEYLAN
• DRIVE directed by Nicolas WINDING REFN
• HABEMUS PAPAM directed by Nanni MORETTI
• HANEZU NO TSUKI (HANEZU) directed by Naomi KAWASE
• HEARAT SHULAYIM (Footnote) directed by Joseph CEDAR
• ICHIMEI (HARA-KIRI: DEATH OF A SAMURAI) directed by Takashi MIIKE
• L'APOLLONIDE - SOUVENIRS DE LA MAISON CLOSE (HOUSE OF TOLERANCE) directed by Bertrand BONELLO
• LA PIEL QUE HABITO (THE SKIN I LIVE IN) directed by Pedro ALMODÓVAR
• LA SOURCE DES FEMMES (THE SOURCE) directed by Radu MIHAILEANU
• LE GAMIN AU VÉLO (THE KID WITH A BIKE) directed by Jean-Pierre et Luc DARDENNE
• LE HAVRE directed by Aki KAURISMÄKI
• MELANCHOLIA directed by Lars VON TRIER
• MICHAEL directed by Markus SCHLEINZER
• PATER directed by Alain CAVALIER
• POLISSE (POLISS) directed by MAÏWENN
• SLEEPING BEAUTY directed by Julia LEIGH
• THE ARTIST directed by Michel HAZANAVICIUS
• THE TREE OF LIFE directed by Terrence MALICK
• THIS MUST BE THE PLACE directed by Paolo SORRENTINO
• WE NEED TO TALK ABOUT KEVIN directed by Lynne RAMSAY

http://www.festival-cannes.fr/en.html

L’amor i altres coses impossibles Dir. Don Roos

Fitxa artística:

Natalie Portman, Scott Cohen, Lisa Kudrow, Lauren Ambrose, Charlie Tahan.

L'amor i la força dels sentiments

Roos ens porta a la pantalla l’adaptació de la novel·la de Ayelet Waldman. Una història plena de dramatisme familiar, on la protagonista l'Emilia "Natalie Portman" una jove i advocada casada amb el seu cap s’ha d’enfrontar al disgust de la pèrdua del seu nadó als tres dies de néixer, assumint un remordiment de culpa que amb la companyia diària del fill del seu marit, que és expert en ficar el dit a la llaga, fa que  li sigui impossible superar els fets.

Tots els  personatges, tant el del fill del marit, el marit, la ex dona del marit i la mare de la protagonista,  fan el seu procés, evolucionen i de cara a l’espectador passen de repel·lents a caure’ns bé. Aquest fet és una marca del guió.

Tots excepte la protagonista, que es queda estancada en aquest estat de patiment on Portman ens torna a mostrar una interpretació brillant i a demostrar que és capaç amb tos els registres.

Està claríssim que després dels Oscars han aprofitat per llençar un film del 2009 nou i així exprimir al màxim aquest boom Natalie. Només espero que el públic no es cansi d'ella. Encara que ho crec impossible, ja que per exemple aquest film no deixarà impremta a la història del cinema tècnicament en molts aspectes, però gracies al patiment que ella transmet fa commoure a l’espectador i per un cop es tracta al públic com un adult, el film es deixa veure.

Pa Negre Dir. Agustí Villaronga

Fitxa artística:

Francesc Colomer, Marina Comas, Nora Navas, Roger Casamajor, Laia Marull, Eduard Fernández, Sergi López.

Pa Negre te una bona essència

El film Pa Negre  d’Agustí Villaronga, es va estrenar a l’octubre de 2010 i ara retorna a la cartellera catalana, i no és per menys, després de ser guardonada amb 8 Premis Goya incloent Millor pel·lícula i Millor director.

Ens trobem davant d’un film que se situa a la postguerra, i el que el fa diferent és la seguretat en què Villaronga  el va construint minut a minut aconseguint així  treure el màxim suc de tots els actors amb una direcció artística excel·lent i amb una fotografia i seqüències molt arriscades (com podria ser l’escena del cavall), obrint així de manera espectacular el film.

Ens mostra una adaptació de la novel·la d’ Emili Teixidor que transcorre en un poble on els joves  fan accions mal fetes degut a què els adults encara les superen. Uns personatges plens d’obscuritat, guiats pel rancor i la traïció i influenciats per la situació social que els ha tocat viure. Els artistes Francesc Colomer, Marina Comas, Nora Navas i Laia Marull van ser guardonats amb els corresponents Premis Goya pel seu magnífic treball en la interpretació.

Villaronga ha sabut guiar i crear cada part d’aquest film: des dels personatges fins a la localització escènica d’una manera més que eficaç atrapant a l’espectador i convertint així Pa Negre com l’obra que el consolida com a director destacat.

127 Hores Dir. Danny Boyle

Fitxa artística:

James Franco, Amber Tamblyn, Kate Mara Treat Williams.

L’hora de l’autosuperació

El director Danny Boyle, ens porta 127 hores, la seva darrera pel·lícula després de la guardonada Slumdog Millonaire .

En aquesta ocasió ens fa arribar a la pantalla una història basada en fets reals sobre l’autosuperació i la supervivència de l’esser humà.

Aron Ralston, el protagonista enlluernat per la naturalesa i tot el que a aquesta l’envolta, és un ésser guiat per la insensatesa de la joventut i un somiador que pensa que no necessita a ningú en aquesta vida, fins que realitza un d’aquests viatges Quixotescos i la seva natura que tant s’estima se li gira en contra fent que quedi atrapat.

El film gira entorn a les 127 hores en què l’Aron queda atrapat en un racó, i el poder d’autosuperació que pot arribar a tenir l’ésser humà en una situació límit de vida o mort.

La idea de Boyle es podria convertir en un avorriment pel públic ja que el film se centra  en el patiment i la vivència del dia a dia de l’Aron un cop atrapat, però Franco fa que això no succeeixi mostrant un èsser masoquista, showman i autoirònic a la perfecció, aconseguint així que el públic es fiqui a la seva pell. Aquest paper li ha valgut la nominació a l’Oscar.

L’edició del metratge és excel·lent i el conjunt amb la diversitat de música seleccionada aconsegueixen el ritme que el film necessita  a cada moment.

El moment clau, aquell  moment de morbositat que tots estem esperant impacients per veure, el director ho mostra.

El conjunt Boyle i Franco aconsegueix plasmar una cínica crònica sobre la tragèdia de l’home modern.

The King's Speech Movie Trailer Official (HD)

The King's Speech OST - The King's Speech

El discurs del Rei Dir. Tom Hopper

Fitxa artística
Colin Firth, Geoffrey Rush, Helena Bonham Carter, Guy Pearce.


La veu del Rei
El nou film de Tom Hopper, El discurs del Rei ens mostra d’una manera impecable la impotència de l’hereu al tro al ser tartamut, i com amb l’ajut del seu amic logopeda aconsegueix superar les seves pors i donar la veu que es mereix el país.
Hopper explica aquesta història monàrquica, tècnicament i amb una escenografia immillorable, amb una fotografia brillant de Danny Cohen.
El film ens fa sentir dins d’una obra teatre, ja que la història és bàsicament la relació entre el futur George VI i el seu logopeda. El metratge disposa de pocs espais d’acció, i d’una manera magnífica, metafòricament ens recorda en cada moment del film l’art d’interpretar aquella peça teatral que és la Corona  i la vida.
Ens trobem davant de la millor interpretació de Colin Firth, per la qual ha guanyat el Globus d’Or, acompanyat per una Helena Bonham Carter i un Geoffry Rush que no decepcionen en cap moment.
Firth i Rush formen un tu a tu de futur Rei i súbdit australià logopeda, plena d’humanitat amb una essència còmica que crea un clima excel·lent.
La música de Desplat no ens sorprèn que sigui tant eficaç com ens te acostumats.
En definitiva, el director aconsegueix mostrar el que volia fent que el públic surti més que satisfet, regalant-nos una història brillant, plena d’emotivitat  britànica.
Ara ens toca esperar la sort que li depara aquest film als Oscars després d’obtenir 12 nominacions de l’Acadèmia.http://www.youtube.com/watch?v=pzI4D6dyp_ohttp://www.youtube.com/watch?v=s80vveaXhH4

Ara els pares són ells Dir. Paul Weitz

Fitxa artística
Ben Stiller, Teri Polo, Robert De Niro, Blythe Danner, Owen Wilson, Jessica Alba, Laura Dern, Harvey Keitel, Barbra Streisand


Tornen a fer somriure amb un guió sense màgia

Tornem a viure les aventures de Gail i el seu sogre Jack què segueixen amb les seves baralles i reconciliacions diàries.Tot comença quan en Jack imagina que el seu gendre li es infidel a la seva seva filla amb un altre dona.
EL director de comèdies amb l’excel·lència de films com “Un nen gran” o “In good company”, Weitz es un mestre de la comèdia i la domina a la perfecció i nosaltres ho sabem, però en aquesta tercera entrega de la saga de la família Focker protagonitzada per Ben Stiller i Robert De Niro ,aquest geni còmic ens costa veure’l.
 Els dos primers films dirigits per Jay Roach, tenien una certa gràcia, però aquesta última entrega és una clara mostra de la explotació de les històries hollywoodienses, quan aquestes tenen un cert triomf, fet què fa què un cop visionat el film a l’espectador li es fàcil  eliminar-l’ho de la seva ment.
Aquest fet és causa de la trama .Els guionistes John Hamburg i Larry Stuckey han creat una història sense cap substància narrativa i amb escenes còmiques tant previsibles i absurdes alhora que fan què l’espectador desconnecti la seva ment del film en determinats moments. Al guió li falta aquella  essència o espurna  de gràcia, li falta màgia.
“Ara els pares són ells” no ha sigut ningun repte per Weitz , què aconsegueix de manera correcta fer-nos somriure en determinats moments , i per la senzillesa d’aquesta aconsegueix el seu objectiu distreure al espectador.
Ens trobem davant d’un film per passar una bona estona perfecte per veuré amb tota la família però sense esperar res més d’ella .

LUIS GARCIA BERLANGA

Ens deixa un mestre del cinema

El 13 de novembre , el gran cineasta Luis García Berlanga, ens va deixar a l’edat de 89 anys .
Berlanga va néixer el 12 de Juny a València al 1921, va començar les carreres de Dret, Filosofia i Lletres.
Va col·laborar en revistes i diaris, com a crític cinematogràfic.
Després inicia els seus estudis a l’Escola de Cinema amb Bardem, amb qui  mes tard dirigiria el seu primer film en el 1951 “ Esa pareja feliz”.
Es el gran representant de la essència de la història del cinema espayol, conjuntament amb Buñuel.
Durant la seva llarga carrera ens va regalar pel·lícules com:Bienvenido, Mister Marshall (1953), Plácido (1961) o El verdugo(1963), La escopeta nacional (1978)...què   amb la seva màgia van definir  els inicis del cinema espanyol.
Les seves obres estan definides amb un llenguatge molt personal,  què es podria anomenar “berlanguisme” ,format per una ironia molt peculiar, amb un to d’humor negra i erotisme.
Va ser cofundador de l'Acadèmia de Cinema d'Espanya i membre honorífic de la mateixa.
El cineasta va obtenir diversos premis i reconeixements durant la seva llarga carrera, com el Premi Nacional de Cinematografia (1980), la Medalla d'Or de les Belles Arts (1981) i el Premi Príncep d'Astúries de les Arts el 1986.
El director valencià va treballar amb els principals actors del cinema espanyol, entre els quals hi ha Fernando Fernán Gómez, Alfredo Landa, Agustín González, Manuel Alexandre i José Luis López Vázquez i grans genis del guió com Rafael Azcona i José Luis Pujol.
Gràcies a la màgia de les seves obres se’l recordarà sempre .
Berlanga va ensenyar al públic a observar las coses importants de la vida, amb una certa ironia, ja què ell quan li preguntaven “Perdoni vostè sempre se’n riu de tot” ell sempre contestava :” Només em ric de las coses importants “. Al pensar amb aquest fet m’agrada imaginar, què la gent quan pensi en ell, en aquest gran cineasta, que ha deixat la seva empremta en el cinema espanyol, simplement aquell somriure tornarà a sorgir.

Las Crónicas de Narnia : La Travesía del Viajero del Alba Dir. Michael Apted

Fitxa artística:
Ben Barnes, Skandar Keynes, Georgie Henley, Will Poulter, Eddie Izzard.


 Un viatge replet de màgia
Arriba la tercera entrega de la saga de C.S. Lewis, portada a la pantalla per Michael Apted. Aquest film presenta algunes variacions respecte a les dues entregues anteriors. Per començar, en aquesta història fantàstica ja no apareixen els quatre germans si no que ara els protagonistes passen a ser els dos germans petits Pevensie, la Lucy (Georgie Henkey) i l’Edmund (Skandar Keynes), que són els escollits per salvar el màgic món de Narnia juntament amb el seu cosí petit Eustace (Will Poulter), un nen repel·lent i escèptic en tot el que té a veure amb la màgia.
Aquest cop viatjaran al món de Narnia a través d’un quadre i no d’una porta màgica d’un armari. Un cop allà es retrobaran amb Caspian, el que és ara rei de Narnia (Ben Barnes) i junts mantindran una lluita amb les forces del mal per salvar el món.
El film en general no hipnotitza, la història segueix bastant la línea de les anteriors entregues. El canvi de director a  la saga s’ha fet notar sobretot a les escenes d’acció, ja que Appted els ha donat el seu to d’experiència plasmant molt més ritme en el film. Els efectes especials en certs moments es fan massa carregosos i li donen poca creativitat, però sí que cal destacar un treball excel·lent de David Arnold amb la composició de la música que acompanya el film, que en cada moment de la història és molt encertada.
En conjunt ens trobem, davant d’una història més d’aventures, perfecte per l’època de Nadal per passar una bona estona amb la família, plena d’aventures i emocions on els nens gaudiran en tot moment.

Harry Potter and the dealthly hallows

Fitxa artística
Daniel Radcliffe, Rupert Grint, Emma Watson, Ralph Fiennes, Alan Rickman, Michael Gambon, Helena Bonham Carter, Tom Felton, Jason Issacs, Bonnie Wright, Robbie Coltrane, Bill Nighy...

Espectacular inici del gran enfrontament final
 
Arriba l’esperat desenllaç de la fantàstica saga Harry Potter, dirigida per David Yates, qui des de la cinquena entrega, Harry Potter y l’Orde del Fènix, ha sigut l’encarregat de portar a la gran pantalla l’adaptació de les novel•les de J.K.Rowling.
Com a gran seguidora que sóc de la saga, ja que vaig créixer llegint aquestes novel•les, no puc evitar tenir una gran estimació a la història.
En aquesta entrega se’ns explica com els protagonistes Harry, Ron i Hermione abandonen l’escola de màgia Hogwarts amb la fi de trobar i destruir els objectes que contenen les parts de l’ànima del poderós i malvat Lord Voldemort. Durant aquest camí els protagonistes tindran que lluitar contra forces obscures que crearan conflictes entre ells.
Al final d’aquest excitant trajecte, es lliurarà un enfrontament final entre el bé i el mal.
Un clar adjectiu engloba aquest film: el sentiment d’obscuritat, fet que l’Eduardo Serra, des del primer pla, detalla els ulls del ministre de màgia Rufus Scrimgeour (Bill Nighy) amb un gran contingut de severitat i amb una decadència al to grisós que acompanya cada fotograma del film. Serra mostra una fotografia acceptable en tot el metratge, aconseguint clarament el seu objectiu.
Els efectes especials no són cap sorpresa, ja que en aquest tipus de saga l’espectador ja va predisposat a veure aquells efectes que ajudin a sentir més real aquesta història d’aventura fantàstica.
De les interpretacions dels tres protagonistes (Radcliffe, Watson i Grint), podríem dir que al igual que els personatges de la història, el seu talent ha anat creixent durant els anys.
Però no estem davant d’un tipus de guió que ajudi els artistes a realitzar una interpretació que sobresurti de la dels altres, sinó que aquest fet, que en aquesta última entrega ja hem començat a visionar en aquests joves actors, s’haurà de anar veient en els seus pròxims treballs fora de la saga.
També els acompanya un gran elenc d’actors britànics (Ralph Fiennes, Bill Nighy o Helena Bonham Carter, entre altres) amb papers mes petits però no menys importants que quan surten en escena el seu talent brilla per si sol.
 Al mateix temps que la història, la música també ha evolucionat amb un to molt més obscur, intensificant el dramatisme i l’acció que Alexander Desplat ha aconseguit fer una mescla musical magistral entre la fantasia i l’obscuritat. Però no obstant, no aconsegueix superar el clima emotiu impecable que produïa la musicalitat de John Williams en les primeres entregues.
L’elecció de Yates en dividir aquest capítol final en dos llargmetratges ha estat molt encertada, ja que li ha permès poder fer l’adaptació més fidel de la saga. En cap moment l’espectador observa cap invenció, ni tampoc trobar a faltar cap fet argumental. Tot i això hi ha certes escenes, com les de la tenda de campanya, que es fan repetitives transformant el ritme del film més lent. El perill i les nombroses persecucions queden compensades amb  pauses argumentals que s’entrellacen. Apart han introduït en el film un recurs fins ara inèdit a la sèrie: es tracta de la representació animada del conte de “Els Tres Germans” que, com una història apart com si fos un curtmetratge, li dóna una impremta diferent i molt personal a l’entrega. 
És a dir, que al disposar d’un segon film per plasmar-nos la història, a Yates li ha estat molt més fàcil poder regalar als seguidors el que desitjaven veure sense cap desil•lusió.
La manera de finalitzar el film, tot i que el clima final és una mica escàs, és el moment clau de la trama per deixar a l’espectador amb la intriga de visionar la segona i última part d’una obra que ha marcat una generació.