Harry Potter and the dealthly hallows

Fitxa artística
Daniel Radcliffe, Rupert Grint, Emma Watson, Ralph Fiennes, Alan Rickman, Michael Gambon, Helena Bonham Carter, Tom Felton, Jason Issacs, Bonnie Wright, Robbie Coltrane, Bill Nighy...

Espectacular inici del gran enfrontament final
 
Arriba l’esperat desenllaç de la fantàstica saga Harry Potter, dirigida per David Yates, qui des de la cinquena entrega, Harry Potter y l’Orde del Fènix, ha sigut l’encarregat de portar a la gran pantalla l’adaptació de les novel•les de J.K.Rowling.
Com a gran seguidora que sóc de la saga, ja que vaig créixer llegint aquestes novel•les, no puc evitar tenir una gran estimació a la història.
En aquesta entrega se’ns explica com els protagonistes Harry, Ron i Hermione abandonen l’escola de màgia Hogwarts amb la fi de trobar i destruir els objectes que contenen les parts de l’ànima del poderós i malvat Lord Voldemort. Durant aquest camí els protagonistes tindran que lluitar contra forces obscures que crearan conflictes entre ells.
Al final d’aquest excitant trajecte, es lliurarà un enfrontament final entre el bé i el mal.
Un clar adjectiu engloba aquest film: el sentiment d’obscuritat, fet que l’Eduardo Serra, des del primer pla, detalla els ulls del ministre de màgia Rufus Scrimgeour (Bill Nighy) amb un gran contingut de severitat i amb una decadència al to grisós que acompanya cada fotograma del film. Serra mostra una fotografia acceptable en tot el metratge, aconseguint clarament el seu objectiu.
Els efectes especials no són cap sorpresa, ja que en aquest tipus de saga l’espectador ja va predisposat a veure aquells efectes que ajudin a sentir més real aquesta història d’aventura fantàstica.
De les interpretacions dels tres protagonistes (Radcliffe, Watson i Grint), podríem dir que al igual que els personatges de la història, el seu talent ha anat creixent durant els anys.
Però no estem davant d’un tipus de guió que ajudi els artistes a realitzar una interpretació que sobresurti de la dels altres, sinó que aquest fet, que en aquesta última entrega ja hem començat a visionar en aquests joves actors, s’haurà de anar veient en els seus pròxims treballs fora de la saga.
També els acompanya un gran elenc d’actors britànics (Ralph Fiennes, Bill Nighy o Helena Bonham Carter, entre altres) amb papers mes petits però no menys importants que quan surten en escena el seu talent brilla per si sol.
 Al mateix temps que la història, la música també ha evolucionat amb un to molt més obscur, intensificant el dramatisme i l’acció que Alexander Desplat ha aconseguit fer una mescla musical magistral entre la fantasia i l’obscuritat. Però no obstant, no aconsegueix superar el clima emotiu impecable que produïa la musicalitat de John Williams en les primeres entregues.
L’elecció de Yates en dividir aquest capítol final en dos llargmetratges ha estat molt encertada, ja que li ha permès poder fer l’adaptació més fidel de la saga. En cap moment l’espectador observa cap invenció, ni tampoc trobar a faltar cap fet argumental. Tot i això hi ha certes escenes, com les de la tenda de campanya, que es fan repetitives transformant el ritme del film més lent. El perill i les nombroses persecucions queden compensades amb  pauses argumentals que s’entrellacen. Apart han introduït en el film un recurs fins ara inèdit a la sèrie: es tracta de la representació animada del conte de “Els Tres Germans” que, com una història apart com si fos un curtmetratge, li dóna una impremta diferent i molt personal a l’entrega. 
És a dir, que al disposar d’un segon film per plasmar-nos la història, a Yates li ha estat molt més fàcil poder regalar als seguidors el que desitjaven veure sense cap desil•lusió.
La manera de finalitzar el film, tot i que el clima final és una mica escàs, és el moment clau de la trama per deixar a l’espectador amb la intriga de visionar la segona i última part d’una obra que ha marcat una generació.